Hauptquelle · Mittellateinisches Wb.
deintus
deintus (de intus) adv. et praep. ( cf. de p. 44,2) script. deti-: l. 37 . rhythm. : dé-: l. 24 . deín-: l. 35 . 1 adv.: a (ab)intus, ab interiore parte — von drinnen, aus dem Inneren : α proprie: Carm. Cantabr. A 42,9,2 respondit ille (socius) -s deintus : ‘Iohannes factus angelus eqs. ’ Heinr. Lett. chron. 28,6 p. 205,3 quicunque ... de castro descendens de intus evadere poterant, in manus illorum, qui foris erant, incidebant. Wilh. Andr. chron. 51 ita quod aditus domus elemosinarie -s deintus esset, qui prius deforis extiterat. Albert. M. sent. 3,30,4 p. 573 b ,44 ex parte apprehensivae -s …